Fa 3 anys, amb els meus pares, els meus dos germans i jo, ens en vem anar a Florida. Per arribar-hi haviem d'anar de Barcelona a Madrid i de Madrid a Miami. De Barcelona a Madrid tot va anar normal i en arribar a Madrid vem començar a donar voltes per l'aeroport, a entrar a les botigues a fer el tonto per alla am el carro de les maletes xdxd, i llavors el meu pare va dir que...
Fa 3 anys, amb els meus pares, els meus dos germans i jo, ens en vem anar a Florida. Per arribar-hi haviem d'anar de Barcelona a Madrid i de Madrid a Miami. De Barcelona a Madrid tot va anar normal i en arribar a Madrid vem començar a donar voltes per l'aeroport, a entrar a les botigues a fer el tonto per alla am el carro de les maletes xdxd, i llavors el meu pare va dir que ja era l'hora de marxar i quan aribem a la porta d'embarcament, ens diuen que el nostre vol no és aquest i que ja a marxat fa 2 hores. Ens vem quedar petrificats!, pero llavors ens van dir que si quedaven llocs que ens podrien deixar pujar, i quan va haber pujat tota la gent, per gran sort nostre ens van dir que quedaven 5 llocs lliures!!, per encara mes gran bona sort nostre 3 eren a primera i 2 a turista pagant el mateix!! No se si sabeu lu que es ana en primera pero es alucinant!, em vaig passar l'estona miran pelis amb la meva tele particular i super ven estirada!!xdxd, la llastima va ser que dos de nosaltres van haber danar a classe turista pero ens vam anar canviant.
Pero la nostra sort va continuar perquè abans de despegar ens van dir que les nostres maletes ens arribarien un o dos dies mes tard perque no deixen pujar maletes sense els seus amos per si hi posen alguna bomba, pero quan vem arribar a Miami les nostres maletes ja feia estona que ens esperaven!, havien arribat en l'altre vol!!Va ser una molt bona anècdota i amb la meva familia sempre ens en passen tot i que sempre acaben be!
Fa uns mesos uns amics i jo vam decidir passar dos dies a Port Aventura, però no allotjant-nos en un hotel com solen fer la majoria de les persones, sinó que vam acabar acampant a sota del Dragon Khan.
Quan vam arribar a Port Aventura, tot va anar genial. Vam aconseguir vendre una entrada que teniem de sobres, i a més a més, vam entrar amb descompte.
Tot anava a favor...
Fa uns mesos uns amics i jo vam decidir passar dos dies a Port Aventura, però no allotjant-nos en un hotel com solen fer la majoria de les persones, sinó que vam acabar acampant a sota del Dragon Khan.
Quan vam arribar a Port Aventura, tot va anar genial. Vam aconseguir vendre una entrada que teniem de sobres, i a més a més, vam entrar amb descompte.
Tot anava a favor nostre: no haviem de fer cues, podiem repetir en les atraccions que més ens agradaven... Fins i tot feia un dia perfecte!
Un cop era l'hora de marxar, vam començar a buscar una sortida que donés cap a la zona dels treballadors del parc i així poder trobar un refugi temporal fins que no es fes fosc i poder mourens per allà amb normalitat. Vam trobar una espècie de cova formada per matolls que punxaven, pedres, fustigadores (xD) i perquè negar-ho, bastants mosquits i formigues. En aquell refugi vam estar ben bé unes dues hores, mentre que nosaltres estàvem jugant al capi, desenes de cotxes i algun que altre helicòpter circulava pels nostres voltants intentant trobar, sense èxit, algun intrús que volgués fer ves a saber que.
Es va fer fosc, i les ganes d'investigar ja es notaven. Així que dos dels amics van marxar temporalment a catar el terreny i a intentar trobar alguna zona on poder acampar (sí, anàvem ben preparats, amb tenda ^^, you know :P). La bona ratxa que haviem tingut durant tot el dia, no ens podia fallar ara. Vam trobar una bona zona on poder montar la tenda, i allà, en una tenda per a dues persones, dormir-hi cinc(xDDD). Va estar prou bé, tot i que no hi havia una extrema comoditat. A més, vam rebre la visita del nostre amic Jeffrey (omgxd).
Al dia següent, ens vam despertar d'hora (normal, cinc persones allà embotides, amb una calor indescriptible, ajuda a despertar-se d'hora). Vam estar parlant durant una bona estona, jugant a "verdad o reto", coneixent-nos tots una mica més. Cada vegada ens acostavem més a l'hora d'haver de tornar a entrar dins del parc, així que vam recollir el nostre campament i vam tornar a amagar-nos al refugi del dia anterior. L'hora de l'acció va arribar: haviem de còrrer per la carretera fins arribar a l'entrada que donava a la comissaria del parc, i intentar que cap guardia de seguretat ens veiés mentre que ens colàvem. La bona ratxa del dia anterior ens continuava acompanyant ja que vam poder entrar-hi sense problemes, i a més a més, vam poder gaudir d'un dia més de Port Aventura completament gratuït.No és ben bé un viatge, però per alguna cosa es comença.
Ai Shiteru, you know :)
Una vegada vam anar un grup de gent a Wolverhampton (Anglaterra) per a asistir a un concert i tornar cap a casa després d'aquest (viatge llàmpec). De tornada haviem d'anar amb bus de Wolverhampton a Birmingham i de Birmingham a l'aerport de Luton a Londres, per tal de tornar a casa. En aquesta tornada un cop a l'estació de Luton, esperant el bus que ens duria a Londres, ens...
Una vegada vam anar un grup de gent a Wolverhampton (Anglaterra) per a asistir a un concert i tornar cap a casa després d'aquest (viatge llàmpec). De tornada haviem d'anar amb bus de Wolverhampton a Birmingham i de Birmingham a l'aerport de Luton a Londres, per tal de tornar a casa. En aquesta tornada un cop a l'estació de Luton, esperant el bus que ens duria a Londres, ens vam adonar que no teniem els bitllets (erem 20 persones). Resulta que la persona encarregada de guardarlos se'ls havia deixat al bus anterior i aquell bus ja havia marxat. Tots estavem cansats i neguitosos així que la noia encarregada d'aquella motxilla va parlar amb els encarregats de l'estació (a les 4 de la matinada) i va demanar un taxi per anar a buscar aquell bus, amb la por que aquella motxilla ja no hi fos. Per sort al final la va trobar, amb els bitllets a dins. I varem poder tornar a casa a la hora prevista.
Jo estava a menorca i tot esperant per agafar el ferry, just al bar del cantó del moll de maó va i s 'em presenta la millor conversa de tot el viatge, la de despedida, la que no vols que s'acabi mai. Resultat? El cotxe amb els cuatre intermitents al davant d'un llamp de vaixell que s'allunyava i em deixava patitieso i tirat pensant aviam com reclamaria perque m'embarquessin...
Jo estava a menorca i tot esperant per agafar el ferry, just al bar del cantó del moll de maó va i s 'em presenta la millor conversa de tot el viatge, la de despedida, la que no vols que s'acabi mai. Resultat? El cotxe amb els cuatre intermitents al davant d'un llamp de vaixell que s'allunyava i em deixava patitieso i tirat pensant aviam com reclamaria perque m'embarquessin l'endemà jejeje. Catxis ^^
me n'ha passat varies, una va ser al Vietnam, viatjàvem amb uns amics i tornàvem de Sapa cap a hanoi en tren per agafar l'avió de tornada a Bcn, doncs bé, el tren a les 4 de la matinada es va aturar mentre hi havia tempesta, nosaltres dormíem, al veure que no es movia vam esperar pacientment esperant una rapida solució però res de res, vam intentar parlar amb el revisor,...
me n'ha passat varies, una va ser al Vietnam, viatjàvem amb uns amics i tornàvem de Sapa cap a hanoi en tren per agafar l'avió de tornada a Bcn, doncs bé, el tren a les 4 de la matinada es va aturar mentre hi havia tempesta, nosaltres dormíem, al veure que no es movia vam esperar pacientment esperant una rapida solució però res de res, vam intentar parlar amb el revisor, que no tenia ni papa d'anglès, ningú sabia explicar-nos què passava ni per quanta estona en teníem, el nostre vol de tornada sortia al migdia, i encara avui no tenim ni idea d'on punyeta erem, abans de perdre el vol, vam baixar del tren amb la motxilla i vam intentar trobar un taxi en un poble vietnamita on ningú ens entenia i no hi havia ni un sol cotxe, ens van portar en 4 motos sota la pluja fins un altre poble on sí que hi havia algun cotxe, allí el cunyat d'una amiga del de les motos ens va dur en el seu cotxe fins a hanoi, sense saber ben bé on era, i fins i tot vam haver de parar pel camí ja que vam punxar una roda... finalment vam arribar a Hanoi, vam agafar un taxi fins a l'aeroport on al arribar ens vam trobar un overbooking bestial! xops com anavem de la pluja, per sort nostre ens van colocar a classe business, 12 horetes de vol fins a Moscú a cos de rei! Va ser fantàstic! recomano el viatge a vietnam... és fantàstic!
Una vegada, quan tenia 7 anys vaig anar a la India de viatge amb els meus pares.
Pel carrer sempre anava parlant amb gestos amb els mercaders i un dia em vaig separar dels meus pares per parlar de sobre k costaba una ploma de pau reial.El mercader es va posar a riure de com feia els gestos i em va donar la ploma.
Despres vaig reunirme amb els meus pares k em van dir k habia...
Una vegada, quan tenia 7 anys vaig anar a la India de viatge amb els meus pares.
Pel carrer sempre anava parlant amb gestos amb els mercaders i un dia em vaig separar dels meus pares per parlar de sobre k costaba una ploma de pau reial.El mercader es va posar a riure de com feia els gestos i em va donar la ploma.
Despres vaig reunirme amb els meus pares k em van dir k habia passat i s'ho vaig explicar.Encara conservo la ploma.XD
Jo també vaig en cadira de rodes des del 2000 per un accident de cotxe... He viatjat una mica per Eeuropa i Mèxic.. are deus estar a Àfrca ¿no? Qan tornis envia'm un mail que m'agradaría kedar amb tu una tarda i xerrar, si vols...
Una abraçada, i sort !!!
Jo també vaig en cadira de rodes des del 2000 per un accident de cotxe... He viatjat una mica per Eeuropa i Mèxic.. are deus estar a Àfrca ¿no? Qan tornis envia'm un mail que m'agradaría kedar amb tu una tarda i xerrar, si vols...
La meva anècdota té a veure amb tú Albert. Vaig viatjar al Juny del 2008 a León a les muntanyes de Babia. Va ser un viatje preciós, s'havia d'arribar fins d'alt d'unes muntanyes (uns 2000mt) per camins i caminots, per trobar un encontre de gent a la natura. Un dia en aquesta trobada es va fer una excursió per apendre sobre plantes i flors i allà estaves tú amb la teva...
La meva anècdota té a veure amb tú Albert. Vaig viatjar al Juny del 2008 a León a les muntanyes de Babia. Va ser un viatje preciós, s'havia d'arribar fins d'alt d'unes muntanyes (uns 2000mt) per camins i caminots, per trobar un encontre de gent a la natura. Un dia en aquesta trobada es va fer una excursió per apendre sobre plantes i flors i allà estaves tú amb la teva energia i felicitat. Vaig flipar de veure't per allà i flipo més ara que he vist tots els llocs on has estat. Espero que seguixis xalant tant com fins ara, i jo espero fer tb aquest tipus de viatjes coneixent molta bona gent. Deu
"RETINGUTS PER LA POLICIA DE MYANMAR..."
Amb el plànol a la mà per demanar ajuda, vaig entrar a un xiringuito que va resultar ser el cuartelillo de la policia.... Des de la moto el meu company veia com em ficava a la boca del llop ... Efectivament: un cop dintre tots dos, el cap de policia ens volia prendre les claus i els passaports. Primer, amb l'excusa de no portar casc,...
Amb el plànol a la mà per demanar ajuda, vaig entrar a un xiringuito que va resultar ser el cuartelillo de la policia.... Des de la moto el meu company veia com em ficava a la boca del llop ... Efectivament: un cop dintre tots dos, el cap de policia ens volia prendre les claus i els passaports. Primer, amb l'excusa de no portar casc, i després argumentant que els de fora tenim prohibit portar moto. (En realitat, vam ser els primers foranis en agafar una moto per aquesta zona, i això els va deixar molt descol.locats…).
El policia estava molt esverat, però nosaltres no voliem deixar anar ni les claus (per no ocasionar un problema al Jimy, que ens havia prestat la moto) ni els passaports (llavors, sí que estariem perduts!) . De manera que intentar sortir d’allà tal com vam entrar es va convertir en la nostra missió. La cosa pintava complicada, i com que ja intuïem que aniria per llarg, vam "reduir la marxa" i vam començar un exercici de paciència que es va acabar prolongant vàries hores….
Haviem d’intentar portar el tema per la via del diàleg per fer-lo canviar d’opinió i, sobre tot, mantindre la calma (ell estava molt tens… i portava pistola!!). Aquell home no parlava anglès i va fer venir un nen per traduir. Quan van donar la veu, en aquell cutxitril es van acabar arreplegant tots els subordinats de la demarcació, i el policia va aprofitar aquesta afluència de públic per fer demostracions d’autoritat, deixant ben clar qui manava allà. Amb un to moralista, va començar a advertir-nos de la importància de cumplir els reglaments, intentant demostrar-nos, amb arguments que ratllaven la infantilitat, lo dolent que seria tot si això no es fes (per suposat, cap d’ells el tenia per escrit...).
Però el seu "argument estrella" va arribar quan va dir:
"...Que els birmans tinguin accidents, encara que es matin, no té importancia (!!)… però de cap de les maneres no es pot permetre que un turista es faci mal, perquè això representaria un greu problema pel país !!! "
I és que aquest règim dictatorial fa tot el que pot per rentar la seva malmesa imatge internacional. Els circuits turístics, que ells mateixos marquen, pretenen mostrar un país de luxe i fantasia….ben diferent del Myanmar autèntic…. Moure’s de manera independent de vegades arriba a ser un pel complicat...
Així les coses, vam tenir que posar a proba la nostra imaginació per intentar persuadir-lo. I entre l'un i els altres, al pobre noi el portàvem de bòlid amb les traduccions.... (a saber també el que tots acabavem entenent…). Una de les nostres propostes va ser que ens posés una multa, tal com fan aquí. Però, pel que es veu, allà no en tenien d’aquestes coses… I entre argument i rèplica van anar passant les hores, i la tensió, de pur cansament, va baixar.
Llavors vam demanar una cadira. I aquest va ser el primer cop d'efecte: això significava, que preteniem estar així.... unes quantes hores més…!!! Es van quedar perplexes. I va ser llavors quan se'ns va ocòrrer la "idea màgica":
- Aquest poble, pertany a Myanmar, oi?
- Sí - va dir
- I Mandalay… pertany també a Myanmar?
- Sí...
- Llavors... per què aquí no ens deixa anar en ciclomotor i allà hem pogut llogar una moto gegant de gran cilindrada i voltar per tot arreu sense cap problema???? (mentida, però s'ho va empassar). Les lleis, no són les mateixes per totes les ciutats de Myanmar?? Per què no truca per telèfon i fa la consulta als seus colegues d'allà ara mateix???
Això el va deixar K.O. Enmig del desconcert, van començar a parlar entre ells en birmà, aquest cop, sense traduir res .... Al cap d'una bona estona, el nen se m'acosta i em diu:
- Podeu marxar a casa amb la moto, però no torneu a sortir mai més amb ella!
I així que li tradueixo al soci, mig grogui des de la seva cadira va i em contesta:
- No entenc res...
- Que fotem el camp d'aquí ara mateix, que a aquest tio se li gira el cervell en qualsevol moment!!! (bé, no era moment per romanços...).
Donant les gràcies casi amb reverències, i prometent-li que mai més l'agafariem, vam pujar a la moto.... davant les rialles de tothom... perquè resulta que no engegava....
Després d'arrossegar-la fora de la seva vista, i de mirar i remirar, vam descobrir que algú havia desconectat la bujia... Un cop conectada, vam arrencar i ... per fi cap a casa!
Uns dies més tard, quan ja sen's havia passat el "susto", vàrem tornar a sortir amb la moto (ejemm...) i vam topar amb un accident de trànsit molt aparatós en un altre poble. Darrera del camió tombat hi havia un policia intentant posar ordre .
I.... a que no sabeu qui era.......??????? Gluppsss....
(més relats, fotos i videos a xploramons.blogspot.com)
L’estiu passat vaig anar amb uns amics a fer un interrail per la mediterrània, la veritat es que ens va passar de tot! Des d’un principi vam idear que fos un viatge mig improvisat, encara que havíem ideat un itinerari volíem que aquest es modifiqués segons les situacions, amb l’emoció que suposa la inseguretat de no saber on seràs demà. Recordo especialment els dies...
L’estiu passat vaig anar amb uns amics a fer un interrail per la mediterrània, la veritat es que ens va passar de tot! Des d’un principi vam idear que fos un viatge mig improvisat, encara que havíem ideat un itinerari volíem que aquest es modifiqués segons les situacions, amb l’emoció que suposa la inseguretat de no saber on seràs demà. Recordo especialment els dies on el viatge va començar a descontrolar-se, sense saber on ens portaria el destí. Ens trobàvem a Atenes, on vam passar la nit a un hotel de la ciutat. Havíem reservat per una nit però al dia següent, al veure que no en teníem prou vam decidir demanar per una nit més. No va ser així doncs l’hotel estava al complet. Ens vam passar el matí preguntant a hotels, hostals, albergs... No hi havia ni un llit lliure a tota la ciutat! Finalment vam decidir marxar d’allà i vam agafar un bus cap al Cap Sounion, al sud de la península d’Àtica. Ens trobàvem a 70km d’Atenes i començava a fer-se de nit, vam decidir posar-nos a caminar per una carretera, a la dreta el mar amb platjes paradisíaques, a l’esquerra una terra semidesèrtica, sense indicis de vida humana. Finalment, després d’haver caminat uns quants quilometres vam arribar a un camping on vam aconseguir alquilar una caravana que semblava que no s’hagués mogut d’allà en 50 anys. És així com vam passar dos dies perfectes per descansar i relaxar-nos, just a l’equador del viatge.
Jo lo màxim d'anecdota que he tingut es que vaig haver de viatjar sol als 15 anys als eua perquè va haver-hi overbooking al avió que em tocava.
Després vaig haver-me d'esperar durant més de 4h al jfk que em vinguessin a buscar... sort de la gent, quan ets "peke" la gent t'ajuda un munt...
Jo lo màxim d'anecdota que he tingut es que vaig haver de viatjar sol als 15 anys als eua perquè va haver-hi overbooking al avió que em tocava.
Després vaig haver-me d'esperar durant més de 4h al jfk que em vinguessin a buscar... sort de la gent, quan ets "peke" la gent t'ajuda un munt...
Viatjo pel món des que tenia 8 anys. Als 10 anys em vaig quedar tancat a Alemània a un ascensor d'un hotel amb un senyor alemany. Vaig aconseguir de fer-me entendre per dir-li qui era, d'ón venia i que feia a l'ascensor. Des d'aquell dia crec que la comunicació no té idioma i que tots ens podem entendre quan hi ha la voluntat ferma de fer-ho.
Viatjo pel món des que tenia 8 anys. Als 10 anys em vaig quedar tancat a Alemània a un ascensor d'un hotel amb un senyor alemany. Vaig aconseguir de fer-me entendre per dir-li qui era, d'ón venia i que feia a l'ascensor. Des d'aquell dia crec que la comunicació no té idioma i que tots ens podem entendre quan hi ha la voluntat ferma de fer-ho.
Aquest estiu vaig estar a Paris. OH!! Paris mon amour... La vertitat es que es la tercera vegada que vaig, però es una ciutat en la que sempre que torno descobreixo indrets nous. Crec que tornaré, tornaré i tornaré..., la meva fascinació per la ciutat no hem deixará no anar-hi.
Aquest estiu vaig estar a Paris. OH!! Paris mon amour... La vertitat es que es la tercera vegada que vaig, però es una ciutat en la que sempre que torno descobreixo indrets nous. Crec que tornaré, tornaré i tornaré..., la meva fascinació per la ciutat no hem deixará no anar-hi.
Aquest passat cap de setmana vaig ser a Venècia pel Carnaval. Va ser preciós! Els venecians es difressen amb vestits super currats i tothom els para pel carrer per fer-los fotos. Jo i el meu company vam comprar-nos unes màscares i una capa de color negra perque ens feia il·lusió anar també difressats. Amb la gran sorpres aque un cop vam començar a voltar pels carrers,...
Aquest passat cap de setmana vaig ser a Venècia pel Carnaval. Va ser preciós! Els venecians es difressen amb vestits super currats i tothom els para pel carrer per fer-los fotos. Jo i el meu company vam comprar-nos unes màscares i una capa de color negra perque ens feia il·lusió anar també difressats. Amb la gran sorpres aque un cop vam començar a voltar pels carrers, la gent també ens feia fotos a nosaltres i ens va fer molta gràcia!
Doncs jo, un cop, vaig fer una travessia amb veler des d'Eivissa fins a Dènia i el temporal que vam trobar va ser tant i tant intens que quan vam arribar al port de Dènia tenia el cos petrificat, la sal de mar que ens havia anat mullant el cos era tal que no ens podíem moure, ens feia mal la cara si gesticulavem i semblava que tothom haguessim envellit 40 anys de cop: les...
Doncs jo, un cop, vaig fer una travessia amb veler des d'Eivissa fins a Dènia i el temporal que vam trobar va ser tant i tant intens que quan vam arribar al port de Dènia tenia el cos petrificat, la sal de mar que ens havia anat mullant el cos era tal que no ens podíem moure, ens feia mal la cara si gesticulavem i semblava que tothom haguessim envellit 40 anys de cop: les celles i les pesanyes era completmanet blanques.... en fi, aventures que passen. I això que diuen que Eivissa és l'illa de la calma.... sí, ja, jo ja no em crec res. Però ara, a pilota passada, ho recordo com una aventura apassionant!!!!
Doncs jo una vegada vaig anar a Roma de vacances i com a bon turista, vaig anar a fer una foto a la fontana de trevi on tothom tira diners demanant desitjos. Doncs a mi em va caure una pedra al cap mentre estava tirant la moneda. Em vaig fer un trau al cap. Cap a l'hospital de roma, sense entendre el que em deien els conductors de l'embulancia. Un cop a l'hospital tampoc entenia...
Doncs jo una vegada vaig anar a Roma de vacances i com a bon turista, vaig anar a fer una foto a la fontana de trevi on tothom tira diners demanant desitjos. Doncs a mi em va caure una pedra al cap mentre estava tirant la moneda. Em vaig fer un trau al cap. Cap a l'hospital de roma, sense entendre el que em deien els conductors de l'embulancia. Un cop a l'hospital tampoc entenia a ningú i jo anar dient que si. En 10 minuts em vaig trobar amb el cap mitg repat i 4 punts de sutura. Mare meva quin disgust.
Jo anava a Nova York en un vol nocturn i al costat hi tenia una senyora molt simpàtica, americana que venia de veure la seva filla. Total que jo m'adormo i al cap d'una estona em desperten uns sorolls al meu costat. Resulta que durant la nit la senyora havia tingut un patatús i s'havia mort allà mateix. Les hostesses per no fer soroll la van treure discretament però a mi...
Jo anava a Nova York en un vol nocturn i al costat hi tenia una senyora molt simpàtica, americana que venia de veure la seva filla. Total que jo m'adormo i al cap d'una estona em desperten uns sorolls al meu costat. Resulta que durant la nit la senyora havia tingut un patatús i s'havia mort allà mateix. Les hostesses per no fer soroll la van treure discretament però a mi em van despertar. Quin ensurt!!!!
Nosaltres anavem a agafar un avió que sortia a les 6 del matí, per tant ens haviem llevat a les 4 per tenir temps d'arribar a l'aeroport i de fer la cua per embarcar. Quan portavem gairebé tres quarts d'hora de cua, i arribem al taulell, resulta que la meva xicota s'havia oblidat de renovar el carnet d'identitat i feia més d'un any que el tenia caducat. No ens van deixar...
Nosaltres anavem a agafar un avió que sortia a les 6 del matí, per tant ens haviem llevat a les 4 per tenir temps d'arribar a l'aeroport i de fer la cua per embarcar. Quan portavem gairebé tres quarts d'hora de cua, i arribem al taulell, resulta que la meva xicota s'havia oblidat de renovar el carnet d'identitat i feia més d'un any que el tenia caducat. No ens van deixar volar. A més aquell dia era un festiu i fins l'endemà no vam poder sortir. Us podeu imaginar, agafa el cotxe i torna cap a casa a les 5 del matí......
Una vegada, quan anava a fer el camino de santiago, havia d'agafar un tren que anava a Saragossa on havia quedat amb uns amics. Em vaig adormir i no em vaig adonar que el vagó on era, continuava a Burgos. Quan em va despertar el revisor al arribar, us podeu imaginar la sorpresa.
Una vegada, quan anava a fer el camino de santiago, havia d'agafar un tren que anava a Saragossa on havia quedat amb uns amics. Em vaig adormir i no em vaig adonar que el vagó on era, continuava a Burgos. Quan em va despertar el revisor al arribar, us podeu imaginar la sorpresa.
